CONFERÈNCIA I PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

“L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa” a càrrec de Rosa Regàs escriptora, editora, traductora i ex-directora de la Biblioteca Nacional.

Rosa Regàs reivindica el temps de la vellesa com un moment per fer tot allò que no s´ha abastat de jove.

NO DEIXAR RES PER A DEMÀ. L’escriptora Rosa Regàs va explicar que la vellesa és el moment d’aprofitar el temps que queda per dedicar-lo a fer tot allò que les circumstàncies de la vida han deixat per un altre dia. Regàs va criticar la ideologia que se centra exclusivament en la joventut i deixa de tenir en compte no ja la gent gran sinó fins i tot la gent de 50 anys. El paradigma d’això, va dir, són les polítiques empresarials que acomiaden treballadors veterans i omplen les seves places amb joves inexperts, però amb salaris molt més baixos. “A la gent gran només ens volen si som clients, com en aquests anuncis en què apareix una parella de gent gran, ben conservada, riallera i amb els cabells blancs que anuncien una assegurança”. Regàs va acabar la seva intervenció amb una referència al seu darrer llibre La desgràcia de ser dona, títol que va confessar que és volgudament “provocatiu”. Salvador Redó

http://www.regio7.cat/cultures/2012/03/11/rosa-regas-reivindica-temps-vellesa-moment-allo-que-no-sha-abastat-jove/191115.html

Rosa Regàs, una escriptora realment combativa, tal com ha resumit en aquest article Salvador Redó de Regio7.

Així es va expressar en la conferència mentre al mateix temps es respirava un clima d’optimisme. Tothom va sortir molt emocionat i gosaria dir que les persones més grans molt motivades davant els arguments de la Rosa Regàs, que fins i tot es van esgotar els llibres de la seva publicació sobre la vellesa L’hora de la veritat. Una mirada a la vellesa.

Jo mateixa vaig tenir la curiositat de buscar per la xarxa més informació sobre la seva trajectòria i realment em va agradar com presenta a la pàgina web la seva biografia.

http://www.rosaregas.net/

Aqui teniu un fragment de la seva presentació:

¿Quién soy yo? ¿Cómo soy? ¿Acaso no somos lo que los demás ven en nosotros, esa amalgama que arrastramos toda la vida sin saber nunca en qué consiste? Son los demás los que nos forman y nos conforman, los que sostienen nuestra imagen: con ellos vivimos y somos, y con ellos moriremos cuando mueran, o desapareceremos cuando su memoria se desvanezca o nos alcance su desprecio. Pero aún así, yo me niego a rendirme a la evidencia y quiero creer que sé quién soy y cómo soy. 

Sé que soy pelirroja y mido un metro setenta, que tengo los ojos claros y la piel de lagartija, que jamás llevo anillos ni etiquetas, que me encantan los sombreros. Sé que me gusta beber y bailar y que mi expectación no tiene límites. Tampoco mi irritabilidad, tan intensa a veces como el temblor ante lo que amo. Sé defender una forma de vivir, de pensar y de ser pero no creo en los valores universales y eternos, ni en la moral natural, ni le veo el sentido a perder la vida por Dios, la patria o el deber u otras formas más modernas de dominar las conciencias. Pertenezco a la reserva de quienes sólo izarían banderas si estuvieran prohibidas, y sin embargo tengo la lágrima fácil y cualquier gesta intrascendente, cualquier estúpida heroicidad me hace llorar. Me merecen respeto muy pocas personas, admiración bastantes y ternura la mayoría. Desprecio a los traidorzuelos, a los vanidosos, a los fatuos, a los dogmáticos. El mundo me desconcierta porque no sé qué puedo hacer por paliar tanta doblez y tanto dolor y porque cada vez queda menos espacio para la libertad. No me da miedo la oscuridad pero sí las multitudes. Detesto el acordeón y el doblaje; soy intransigente y vulnerable; me gustan el desierto y la selva, los canales y el mar, la lluvia y la sequía, el frío y el calor, la música de cámara, la ciudad, las sábanas de hilo, las moras negras y el arroz a banda. Me emocionan más los árboles que los gatos. Anhelo igualmente la fiesta y el silencio. Me enternecen los susurros y me abruman los lamentos. Arrastro como todos mi pasado y sé que el día de mañana ya es hoy. No recuerdo haberme aburrido jamás quizá porque busco en el exceso la solución a las causas imposibles. Y sólo quisiera volver a los veinte años para andar día y noche en minifalda. 

Rosa Regàs

ACCIÓ ARTÍSTICA:

“Procés” d’ Antolina Vilaseca, Teresa Montsech i Anna Soler.

Després de la conferència varem assistir a una representació artística que va anar a càrrec d’ Antolina Vilaseca i Teresa Montsech, mare i filla artistes.

Les dues artistes van pintar les quatre cares d’un cub on s’hi van representar diferents parts del cos i també un arbre. Mentre realitzaven l’obra, al costat comptaven amb la interpretació musical de la violoncel.lista Anna Soler.

Els elements com el foc, la música i els jocs de llums van acompanyar l’escenificació artística, que va tenir la pintura i els vincles generacionals i interpersonals com a eix central.

EXPOSICIÓ: “Seguint el mapa vital. Dones, art i vellesa”

Artistes participants a l’exposició:

Anna Cayuela
Anna Crespo
Concha Ibáñez
Roser Muntañola
Roser Oduber
Amèlia Riera
Carme Riera
Maria Assumpció Raventós
Glòria Segalà

Després de l’acció artística va ser el torn d’obrir l’exposició.

A l ‘Espai 7 del Casino es va inaugurar la mostra on es poden veure les obres de nou dones artistes, algunes d’elles de més de vuitanta anys i amb una amplia trajectòria. Com Amèlia Riera, l’única artista dona sel·leccionada a la gran exposició Informalisme Català, i Maria Assumpció Raventós, Creu de Sant Jordi 1991. Però, també, Glòria Segalà, Conxa Ibáñez, Carme Riera i Roser Muntañola.

Anna Crespo, Roser Oduber  i jo mateixa participem a l’exposició des de un punt de vista més jove.

Es tracta de mostrar com l’edat no ha restat “ganes de comunicar”. Algunes, com Roser Muntañola i Roser Oduber, o Antolina Vilaseca i Teresa Montsech, són mare i filla artistes.

En la inauguració, Maria Assumpció Raventós va remuntar-se a la seva infantesa per explicar la seva vocació artística. Va assegurar que comença “quan de petita feia un gargot” i que continua després amb representacions que “només són una expressió nostra”.
Una altra intervenció, la d’Amèlia Riera, va ser molt aplaudida. Va assegurar que “pintar és un vici molt gran i, com tots els vicis, crea addicció”. Va assegurar que “per grans que siguem, continuem pintant” i va prometre fer-ho “fins a la mort”.

Anna Crespo i Alba Ferrer, organitzadores dels actes culturals de l’associació Gènere i gèneres.

Des del bloc un agraïment per la seva tasca cultural tan important per la nostra ciutat.