Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.
Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.
Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l’estufa.
Estimo les nits inacabables
i la gent que s’apressa sortint del cinema.
L’hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d’una malenconia blanca i molt íntima.
L’hivern no és el fred i la neu:
és un oblidar de la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.
L’hivern no és els dies de boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.
L’hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rere els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.
Fotografies fetes des del Mirador dels Orris
al Parc Natural del Cadí-Moixeró
Que bonic, gràcies per publicar-ho. Jo també estimo l’hivern, l’aire fred, la pluja, la neu, el sol darrera els vidres o a l’aire lliure, la boira…
Un temps necessari perquè tot torni a brotar.
I el més important, és que cada any en tenim un.