Hivern de Miquel Martí i Pol

Estimo la quietud dels jardins

i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja

i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre

i la quietud dels capvespres vora l’estufa.

Estimo les nits inacabables

i la gent que s’apressa sortint del cinema.

L’hivern no és trist:

És una mica malenconiós,

d’una malenconia blanca i molt íntima.

L’hivern no és el fred i la neu:

és un oblidar de la preponderància del verd,

un recomençar sempre esperançat.

L’hivern no és els dies de boira:

és una rara flexibilitat de la llum

damunt les coses.

L’hivern és el silenci,

és el poble en silenci,

és el silenci de les cases

i el de les cambres

i el de la gent que mira, rere els vidres,

com la neu unifica els horitzons

i ho torna tot

colpidorament pròxim i assequible.

Fotografies fetes des del Mirador dels Orris

al Parc Natural del Cadí-Moixeró

Una resposta a «Hivern de Miquel Martí i Pol»

  1. Que bonic, gràcies per publicar-ho. Jo també estimo l’hivern, l’aire fred, la pluja, la neu, el sol darrera els vidres o a l’aire lliure, la boira…
    Un temps necessari perquè tot torni a brotar.

Deixa un comentari