Quan observo un arbre penso en el fet de dibuixar com a primera fase del procés creatiu. Dibuixo la brancada de l’arbre, després en dibuixo una altra i a partir de la repetició, el dibuix va creixent i acaba emergint una altra representació que també connecta amb l’arbre.
La natura com a terreny del desordre em porta a la necessitat d’ordenar-la i el dibuix és el vehicle.
La repetició del dibuix d’una manera ordenada crea una trama o teixit a través de la necessitat de com tot el que està passant t’entra mentalment, podríem dir que es crea un teixit d’idees. Aquí parlo de seqüències, de serialisme i de la reiteració. De les variacions sobre un mateix tema. Dels mòduls. Del positiu i del negatiu. Del tornar al negre per poder eliminar les imatges que massa sovint distreuen.
El dibuix esdevé escriptura automàtica i arribo a una espontaneïtat que s’ha perdut al principi del procés, i es va recuperant com a element constant; és quan ja no observo l’arbre sinó que el penso i descobreixo els diferents ritmes que té la natura.
El dibuix és el recull dels elements que em poden interessar, són dibuixos molt simples i també poden ser dibuixos molt ràpids, en certa manera són el diccionari d’un llenguatge cal·ligràfic.
Anna Cayuela
Membre del jurat.
Text del catàleg de l’exposició
Enhorabona als guanyadors!
